Tinc son... i dormir massa mata

M'he convertit en una marmota. No sé si és el fred que fa fora de casa -o el que fa dins, perquè açò és una autèntica cambra frigorífica-, però el cas és que si per mi fora, em passaria els dies dormint i dormint sense parar. I el cas és que em desperte, em lleve, i no tinc ganes de menjar-me el món, més be al contrari, tinc ganes de tornar al llit, encara que siga per mirar el sostre.

Diuen que la quantitat natural de son que necessitem els humans són 10 hores, i això s'ha demostrat tancant a diverses persones en llocs sense rellotges ni referència a l'hora, o si és de dia o de nit, i deixant-los dormir. També és diu que amb menys de vuit hores diàries, és rendeix menys -mentalment parlant-, encara que curiosament, diversos estudis asseguren que les persones que dormen entre sis i set hores, tenen una vida més llarga. També diuen, que això podria ser degut a que la seua situació socioeconòmica és millor. D'altra banda, dormir és beneficiós per exemple si tens alguna ferida, perquè la son afecta al sistema immunitari i fa que les lesions a la pell cicatritzen més ràpidament. Passa just el contrari si no es dorm a penes

Amb totes estes dades i estudis no em queda la cosa gens clara: dormir molt és bo o és dolent? O per contra, és millor dormir més be poc? La resposta està a altre estudi d'una universitat amb nom estrany i difícil -com no-, la Universitat de Warwick.

Segons els seus descobriments, tant la carència, com l'excés de son, doblen les probabilitats de morir! Sí sí, com llegiu. La investigació dirigida pel professor amb nom de café del Starbucks, Francesco Cappuccio, a revelat el que ja sabíem: que dormir poc perjudica la salut; i a més, a descobert que dormir massa, pot resultar igual de negatiu per al nostre organisme. Així que haurem d'anar amb compte.

En fi, que tinc son i me'n vaig a dormir... però no massa ;)

Especial Halloween: L'aniversari de Marta

La nit de Halloween de l'any passat un grup d'amigues es va reunir per celebrar l'aniversari d'una d'elles. El lloc escollit va ser una casa de camp, a les afores de la ciutat, a la vora d'una carretera i quasi en ple bosc. La nit transcorria tranquil·la,  a pesar de que a sobre tenien una tronada ben forta, elles estaven segures dins la casa, lluny de qualsevol mal. Quan acabà el sopar, i després de menjar-se el pastís d'aniversari, van donar-li els regals a Marta, la que complia anys, mentre escoltaven la música que emetien a la ràdio local. De sobte, algú va picar a la porta. Qui deu ser? es van preguntar les amigues. Marta, l'ama de la casa, no sabia si anar a obrir, però van tornar a picar, esta vegada amb més força. Temorosa, es va acostar a obrir, no sense abans de fer-ho, enganxar la cadeneta que evitava que s'obrira més del compte.

A l'altre costat de la porta hi havia un home mullat de cap a peus, amb una jaqueta vaquera i un barret al cap. Ella va demanar que li diguera què volia. M'he despistat pel bosc i he acabat perdent-me. Necessite un telèfon per poder cridar a algú i tornar a casa, em deixes passar? va dir. Dubitativa, es va girar cap a les amigues, i li van fer cara d'aprovació, total, no passava res, no semblava mala persona. Marta, desenganxà tremolosa la cadeneta de la porta, i va fer passar dins la casa. Caminant davant l'home, el dugué fins una paret de la cuina, on estava el telèfon, i va tornar al menjador, amb la resta d'amigues, que es trobaven escoltant la música que sonava a l'aparell de ràdio. Però la emissió es va tallar, hi havia una butlletí informatiu d'última hora. Bona nit, la policia ens ha fet arribar un avís d'urgència on es diu que un empresonat al centre penitenciari pròxim, s'ha fugat. Els preguem la màxima prudència, és molt perillós i podria anar armat.

Les amigues es quedaren completament blanques, i es giren lentament cap a la cuina, on l'home deuria estar parlant per telèfon. Déu meu diu una d'elles. Se'l troben amb l'auricular a les mans, arrancat de la paret. Sóc el fugitiu, vos faig por? Intenten córrer ràpidament cap a la porta d'eixida, però ell els ix al pas i agafa a Marta pel bescoll, la que anava primer. Trau un gran ganivet de la jaqueta, i li'l posa a la xica al coll. Ella no pot reprimir les llàgrimes, i una de les amigues li crida a l'home perquè la deixe estar i no li faça mal. Alexander, que així és com es deia el fugitiu, li talla el coll amb la afilada fulla del ganivent. La sang comença a brollar abundantment i els ulls de Marta anuncien el seu final. Les amigues no poden fer altra que cridar i plorar, i Alexander, els llança amb violència l'amiga, ja pràcticament morta, contra elles... Qui vol ser la següent?

Inspirat per un sanguinari amb humor.
Fotos (per ordre): Dimitridf i Dude Crush (Flickr).

La pamela blava (per a Relats Conjunts)

Mundos paralelos. Daniel Estebe

La doneta no podia evitar sorprendre's cada vegada que aplegava a un nou lloc. Per més que li passava una vegada i altra, no s'acostumava. Esta vegada havia aparegut a sobre d'una mènsula, on descansava un cossiol amb una xicoteta planta. Es trobava a una vella golfa tancada fa molt, plena de pols, amb una forta olor a orina de gat i amb el paper pintat mig caigut. Va mirar per la finestra, i va veure des d'allà, les torres de la Sagrada Família de Gaudí, i va deduir que era a la ciutat de Barcelona. No sabia la data, perquè ella podia aparèixer a qualsevol lloc i a qualsevol època cada vegada que es treia del cap la pamela, però va veure un rellotge de cuco que marcava les 9 i 10 minuts del matí. Al menys sabia l'hora.

Volia pegar una volta per la golfa, fer unes passes i inspeccionar-la. Esta vegada no hi havia perill de que fora descoberta per ningú, per què allí feia anys que no entrava cap persona, però sempre li agradava anar amb cautela. Va preparar-se per llançar-se des de la mènsula que tan alt quedava del terra, va agafar impuls per caure contra la gran gerra decorativa que tenia just davant, tot aguantant-se la pamela per no desaparéixer d'aquell lloc massa prompte, i el seu propòsit el va aconseguir. Va aplegar a la gerra, i suaument va lliscar fins a terra. Es va treure la pols que se li havia quedat a la roba de refregar-se amb la gerra, i sense esperar-ho, un gran gat blanc es va precipitar sobre ella llançant-se a sobre. El mix es va posar de peu després d'haver-se llançat, sense parar de mirar a costat i costat. La doneta li havia desaparegut d'entre les urpes, i allí només quedà una menuda pamela blava.

Una aportació a la proposta de Relats Conjunts.

La tele que no veig

Cada vegada veig menys la televisió. Em done compte que no em plena, que no acaba d'entretindre'm el que deuria, i la deixe de vore, deixe de passar minuts i hores assegut al sofà davant d'eixa caixa. Per què no, no tinc pantalla plana, que si no haguera dit alguna cosa més original, i no el desgastat sobrenom "caixa" (de "caixa tonta" s'entén). Serà que els continguts que ofereixen els canals han deixat de ser d'interés, o que directament, són merda. I perdó per la paraula.

Ara el meu refugi espiritual, el meu món de distracció -o d'avorriment, segons es mire-, és l'ordinador (este sí que té pantalla plana, i de 20 polsades!) amb la seua connexió a Internet. Ací s'obri un horitzó molt ample: pots veure sèries d'aquelles bones que no aguanten en televisió, pel·lis a granel, escoltar ràdios, música i tot un seguit de coses -sense oblidar-nos dels blogs- a la carta. Només has d'obrir la boca -o la web de Google- i demanar el que vulgues, que si no és massa complicat, ho tindràs. Inclús veure la tele sense la tele... si vols, clar.

Enrere quedaren altres temps, on els nostres pares o iaios gaudien de la vida xarrant o contant-se les coses que els havien passat durant el dia. Com a molt tenien un aparell de ràdio, i després tindrien televisió -amb un o dos canals-, però sempre hi havia l'estoneta per xarrar tota la família. Diuen que temps passats sempre fóren millor. Tal volta en este aspecte, sí.

Foto: Nomeacuerdo

"Línia Blava": Línia d'històries

A tothom ens ha passat alguna vegada, inconscientment o no, volem conéixer la història de gent desconeguda que ens trobem allà per on anem. Línia Blava (2004), un llibre de Ramon Solsona, tracta sobre això mateix, però amb una diferència, ací la imaginació pren tot el protagonisme. El fons d'esta novel·la és la xafarderia -o tafaneria- natural dels ésser humans, que ens espenta a voler saber sobre els altres, sobre les seues vides, d'on venen i on van.

L'acció de l'obra transcorre a la línia blava, la Línia 5 del Metro de Barcelona, i és un conglomerat de xicotetes històries -algunes entrellaçades entre si- de personatges molt diversos, sense nom, que pugen i baixen al llarg de totes les parades del recorregut, des d'Horta fins a Cornellà Centre. Estes històries son contades per un narrador desconegut, que parla en present i en futur, i que no coneixem -mai fa referència a si mateix- però que podria ser qualsevol de nosaltres.

Este llibre fa temps me'l oferiren per llegir-lo voluntàriament en batxillerat, i no vaig dubtar. L'argument m'atreia, i a més, encara que diuen que els llibres no entren pels ulls, a mi la portada d'este em va enamorar. Els que em coneixen un poc -o s'han fixat en la imatge del meu perfil a Blogger-, saben o poden intuir que m'agrada la fotografia, i que en sóc aficionat, i la imatge que il·lustra la portada del llibre em va fascinar per la seua senzillesa i expressivitat. Un comboi de metro de la línia blava, passant per una estació. Simple. Genial.

Tornant al fil, em vaig llegir la novel·la no només per tot el que he dit, sinó també per què oferia la possibilitat d'assistir a un diàleg conjunt amb l'escriptor, una possibilitat que vaig acceptar. Va ser a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, i la xarrada amb l'escriptor va ser ben distesa i amena, sobretot per una anècdota que va fer que me'n duguera el meu exemplar de la novel·la, amb una signatura i una dedicatòria ben original de l'autor.

Ramon Solsona volia llegir una cita de Virginia Wolf que apareix al llibre, però no el tenia. La presentadora de l'acte tampoc en tenia cap, i jo que m'encontrava a les primeres fileres de butaques del saló d'actes, el portava a la mà, i el vaig oferir quan vaig veure que s'acostaven a demanar-ne. Al finalitzar l'acte, vaig anar a recollir el meu exemplar, i Ramon molt gustosament, va voler deixar una rubrica i una adient dedicatòria.

Toni, moltes gràcies per haver-me deixat la novel·la. T'ho agraeixo amb una abraçada tan ampla com tota la xarxa de Metro. Ramon Solsona. València, 30 abril 2009.

Foto 'Hospital Clínic': Pere prlpz

El xiquet, el globus i la morbositat globalitzada

El dijous per la nit a les nostres terres, i a la vesprada als Estats Units, no hi havia televisió que no realitzara connexions en directe amb el cel de Colorado, per a informar-nos de que suposadament, un xiquet d’uns 6 anys, anava a bord d’un globus que sobrevolava l’esmentat estat nord-americà.

Els presentadors dels informatius de prime time que es sumaven a la festa de les connexions en directe, comentaven horroritzats i amb sorpresa el que veien: “com estaran els pares de la criatura…”, “son unes imatges absolutament inèdites”, “mare meua!”…

Després d’alguna connexió més amb Colorado, cap al final dels respectius informatius, el globus aterra suaument a un camp de les afores. Policia, bombers i sanitaris s’acosten ràpidament al artefacte aeri i… no hi ha xiquet! Ni de 6 anys, ni de 9, ni de 10. No hi ha xiquet. Els presentadors es queden amb un pam de nas, mentre el xiquet –després es va saber- estava amagat a casa.

Una vegada més es demostra com de globalitzat està este món, i com una noticia morbosa, de seguida pega la volta al món, sobretot si esta prové dels Estats Units, focus d’informació per antonomàsia. Però la cosa no acaba ahi.

Per a acabar-ho d'arreglar, pareix que tot ha sigut un muntatge, el xiquet va dir que tot el que va fer va ser "pel show", i esta frase a fet saltar totes les alarmes. I si a estes declaracions, li sumem que els pares i els fills son uns habituals dels platós i les càmeres de televisió, la polèmica està servida...

Actualització 18/10/2009: La policia confirma que tot va ser un muntatge de la família.

Vacances de poble

Degut al punt i seguit que va patir este blog durant part de l’estiu, moltes coses s’han quedat en el meu particular tintero –que diríem en la llengua de Cervantes- i són coses de les que m’agradaria parlar, per això em pose mans a l’obra des d’ara mateix contant-vos les mini-vacances que vam tindre la colla d’amics –amb altra colla d’amics-, a Las Cuevas, una xicoteta pedania de 610 habitants que es troba a la comarca de la Plana d’Utiel-Requena, a l’interior.

Ja havíem xafat anteriorment aquell poble, amb motiu de l’aniversari d’una amiga, però ara tornàvem a les festes, a les que gentilment ens havien convidat una colla de joves del poble, amics de la que complia anys, i ja també, amics nostres.

Una de les orquestres al xicotet poliesportiu

Les festes dels pobles –i més si son menuts- s’acostumen a viure d’una manera més intensa i es gaudeixen més que les de les ciutats. (Jo quasi he viscut més les festes de Las Cuevas que les del meu gran poble, Catarroja). Als pobles menuts, autèntics i de veritat, la gent s’implica d’una manera més activa, en tots els sentits, l’ambient de festa sempre està present i acabes sent partícip de tot quan vulgues.

Envoltat de dones... quin plaer! ;)

A este poble vaig compartir molts moments: Nits amb orquestres rockeres que tocaven extraordinàriament bé temes d’Extremoduro, Barricada, Queen o ACDC; divertits jocs; concerts de la banda municipal, remullades amb aigua i zurra en la font de la Plaça de l’Església; plats de paella sobre l’herba; lliçons de guitarra clàssica; un catarro que em va deixar amb la veu de Sabina; botellons (responsables) a la vora del cementeri –perquè no hi havia altre lloc-; i algun moment especial del que guarde agradables records.

En definitiva, vam passar uns dies fantàstics en companyia de gent fantàstica. Gracias por todo. Fins a la vista!